Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 26 d’abril del 2013

2a Temporada. Relats curts 27


Andreu s'havia quedat solter. Era la seua opció de vida. No és que no li agradaren les dones, però després de vàries aventures de joventut havia decidit que el dia de demà no volia compartir la seua vida amb ningú. No volia que cap persona li haguera de dir el que havia de fer i el que no, però tampoc volia formar una família ni tindre fills. Això a ell li semblava una esclavitud, per la qual cosa va decidir quedar-se a casa dels pares i conviure amb ells fins que varen morir.
Amb el pas del temps s'havia convertit en un personatge taciturn i rar. Pràcticament mai eixia de casa i sols ho feia quan tenia una necessitat molt gran. Però això no volia dir que fóra un home desendreçat i que tinguera la casa bruta i abandonada. Ho tenia tot net i arreglat. La casa era el seu món i així ho sentia.
Amb els diners que li havien deixat els pares tenia bastant per viure la resta d'anys que li quedaven, ja que aquests havien dut una vida discreta i senzilla. El pare havia tingut una tenda i unes quantes terres, la qual cosa els havia servit per viure de manera folgada, i a més per pagar-li a ell una carrera d'enginyer que no havia posat mai en pràctica.
Havia heretat tres terrenys, els quals va vendre a la mort dels pares, es varen dur un mes de diferència, i amb això i els diners que tenien al banc va recollir gairebé dos milions d'euros, els quals anava gastant a poc a poc. Aquests diners li havien de servir per tota la vida així que va deixar dos-cents mil euros al banc, no se'n fiava massa d'ells, i la resta els va guardar a casa.
No eixia per res i des de l'ordinador feia tots els tràmits que necessitava per viure. Així, li portaven el menjar a casa, la roba, que pràcticament no utilitzava, i andròmines informàtiques que si que utilitzava sovint. Fins i tot la televisió i la resta d'electrodomèstics els havia comprat per la xarxa i li ho havien portat a casa. En fi, es podia dir que més o menys havia dimitit de la vida urbana.
Un dia al matí es va aixecar del llit i es notava com si alguna cosa dins d'ell no funcionara bé. Ja feia uns dies que li passava però eixe dia els símptomes eren més forts. Va mirar el rellotge i va vore com les sagetes del rellotge donaven voltes sense rumb sobre un fons on havien desaparegut les hores. Va fer un tomb per dins de casa i va vore com a la porta tenia un munt de correu, gairebé d'uns deu dies, la taula de la cuina tenia una pizza començada que començava a descompondre's i la televisió estava en marxa.
No sabia que havia passat, però tenia la sensació de que el cos no li feia cas al cervell. De sobte li va vindre un flash en forma de data i va recordar que feia tres anys que havia mort la mare. Així que va decidir anar al cementeri a fer-li una visita. Mentre caminava, semblava que ningú li feia cas, ni tan sols el miraven. Anava com un somnàmbul, sense rumb i no va creuar cap paraula amb ningú. Així va arribar al cementiri i va anar cap al lloc on estaven els pares enterrats. Quan es va posar davant la làpida es va quedar bocabadat. Ara ho entenia tot. En la làpida figurava la inscripció dels seus pares i a sota les seues dades i la data de la seua mort. Ja feia una setmana que havia desaparegut. 

dijous, 18 d’abril del 2013

2a Temporada. Relats curts 26


Abans que la crisi econòmica s'instal·lara en les nostres vides tots érem més o menys feliços. Teníem el nostre lloc de treball, la il·lusió per formar una família i l'objectiu de tindre fills. Era una cosa bastant normal a les nostres vides i pensàvem que la nostra situació sempre havia de ser la mateixa.
Això pensaven Joan i Marta quan varen comprar un pis als afores de la ciutat. Era un pis nou, amb una hipoteca baixeta, la qual cosa es podien permetre. A més tenien un sou que els permetia viure còmodament i uns estalvis que varen utilitzar per pagar l'entrada del pis i comprar el mobiliari necessari. Llavors quan havien acudit al banc cercant un préstec per pagar la resta del pis, havien decidit que no volien endeutar-se més i varen continuar amb el seu vehicle que ja tenia quasi deu anys.
Però les coses varen començar a anar malament, i aquella relació que existia entre tots dos i que havia començat quan tenien tretze anys, va anar erosionant-se quan ell va perdre la seua feina. Un treball que havia realitzat com a administratiu d'una multinacional i que de la nit al matí va tancar les seues portes. Malauradament això no va ser tot ja que a Marta li va passar el mateix.
Ara estaven els dos a l'atur, sense cap mena de futur, i el que era més greu, amb el deute de la casa i cobrant l'atur. Però si la cosa es podia complicar més, així va ser i quan va acabar-se l'atur per als dos es varen quedar amb una minsa ajuda del govern, la qual no els donava per viure.
Evidentment la relació es va fer insostenible i la convivència era insuportable, així que varen fer les maletes i cadascú va marxar cap a casa dels seus respectius pares per poder tindre almenys un plat de calent en taula.
Així va passar el temps fins que un dia es varen trobar pel carrer i varen decidir anar a prendre un café. Varen estar una estona parlant de la seva relació i de la vida que havien portat en comú durant un munt d'anys. De les il·lusions i dels projectes que els unien. Tots dos reconeixien que no podien viure l'un sense l'altre Llavors en un arranc de passió i de ràbia varen decidir tornar a la vida en comú. La crisi els havia deixat sense diners, però no els deixaria sense l'amor.

divendres, 12 d’abril del 2013

2a Temporada. Relats curts 25


Assegut en una gronxadora antiga d'aquelles que quan et recolzes s'alcen els peus, llegia un llibre que tenia aparcat des de l'hivern i que no havia pogut encetar encara. Mentre passava les blanques fulles, les quals encara feien olor a noves, fumava una cigarreta de la que eixia un fum grisenc que flotava com un globus de la fira i s'esvaïa en el sostre de casa.
Era un sostre antic, fet de voltes i de cabirons de fusta de mobila vella, el qual havia tingut el seu màxim esplendor en l'època de la postguerra. Llavors estava ple de claus clavats que s'utilitzaven per a penjar melons de tot l'any i verdures de temporada.
La lectura del llibre l'havia fet desconnectar de la vida quotidiana durant aquella vesprada calorosa que feia aventurar un estiu calent i humit. Els crims que ocorrien a la novel·la, eren crims fets per un assassí sense escrúpols que no tenia cap inconvenient en trossejar els cossos i escampar-los per tot arreu per tornar bojos a la policia.
Estava tan intrigat en tractar de trobar al criminal de la novel·la que no s'havia adonat que la cigarreta ja´tenia una tira de cendra que semblava una estalactita d'una cova. Feia estona que no li feia pipades i poc a poc s'havia anat consumint.
Havia desconnectat de la realitat i estava capbussat en la lectura sense escoltar ni notar res del que passava al seu voltant. Feia temps que no li passava però havia pillat el moment adequat per crear una bambolla al seu voltant totalment hermètica.
Eixe dia no havia vist els telenotícies perquè estava cansat de polítics imputats que no tenien mai culpa de res del que passava, de tancament de serveis públics i de retallades en serveis essencials, dels joves que havien de marxar d'un país que no els assegurava cap futur i de persones que havien treballat durant tot la seva vida i veien com perillaven les seues pensions de jubilació.
Mentre avançava en la lectura de la novel·la i passava fulla rere fulla llepant-se el dit index va escoltar soroll i crits al carrer. Aquell guirigall el va interrompre en la seua lectura i va esclatar la bombolla en la que estava tancat. Es va aixecar i va eixir al carrer a vore que passava i al obrir la porta va vore com la policia s'emportava una família amb els seus fills i segellava la porta perquè ningú poguera entrar. Aquests amb llàgrimes als ulls abandonaven la seua llar carregats de maletes per culpa d'un maleït deute amb el banc. Malauradament el que semblava tan llunyà ho tenia al costat de casa.

divendres, 5 d’abril del 2013

2a Temporada. Relats curts 24


Sempre hem escoltat dir a la gent més major que les coses velles retornen i així podem veure com la moda del passat, la que portaven les nostres mares, de sobte torna a aparèixer a les tendes, o com el cinema, la literatura o la música evoca sons o imatges que semblaven ancorades en èpoques remotes. Però es veu, i d'això en saben més els filòsofs, que com el planeta terra és redó de tant en tant tornem al passat i fins i tot als orígens de la humanitat, de les modes i de les seues preocupacions.
En l'Antic Egipte ja creien que el temps era alguna cosa que complia cicles, com si fóra un cercle, i que aquests cicles tenien un inici i un final i que després del fi tornava a començar. Llavors utilitzaven aquest control del temps per imaginar unes possibles estacions i aplicar-ho a les collites, les quals anaven relacionades amb les crescudes del riu.
En una època en la que sembla que tecnològicament, socialment i culturalment hem evolucionat tant, ara ens adonem que la naturalesa fa el possible perquè no siga així.
Durant els dies de pasqua hem vist com els nostres joves, i no tan joves, utilitzen telèfons mòbils d'alta gama amb els que es comuniquen a velocitats increïbles. Els missatges volten per l'infinit i tota aquesta barreja d'un i zeros acaben, com si d'un miracle es tractara, en l'aparell del receptor.
Així i tot hem vist com moltes coses que semblaven oblidades han tornat a aparèixer per art de màgia, no sé si això tindrà a veure amb el retorn al passat o amb la crisi econòmica i de valors, com ara les cordes i els cants que acompanyaven el gronxar d'aquesta, els balons de futbol de tots tipus i colors i les porteries improvisades en portes de cases abandonades o dissenyades amb dues pedres. Hem vist com les cantimplores de taronjada, els entrepans de llonganisses i les mones de pasqua apareixien en parcs, jardins i casetes de camp. No sé si tot això és culpa de la crisi, però de tota manera siga benvinguda.
El que també ha retornat al passat és el clima, el qual, igual que quan érem xicotets anava fent eixides i amagades de sol mentre l'aigua l'acompanyava i al mateix temps ens llevàvem la jaqueta texana, comprada per als dies de pasqua, i ens la tornàvem a posar.
No sé si és així, però almenys a mi m'ha semblat que sí que ho era. Fins i tot m'ha semblat escoltar el so de l'esmolador voltant pel poble amb la seua melodia.