Relats curts III

Assegut a la vora de l'escullera la lluna reflexa la seva silueta en l'aigua transparent. La llum es barreja amb el foc impenitent que brolla des de les fogueres enceses amb cabirons, cadires i altres estris que van a consumir-se en la flama eterna. Una remor d'onades acompanyades del foc saluden el solstici.

A tot arreu es mostren unes ombres que es mouen al so de la nit; de la lluna; de l'estiu. Les ombres abracen la lluentor dels blavons escampats a la vora. Tots arreglats formant una filera com si anaren a saludar a la lluna. Ells resten immòbils, quiets, esperant que la filada desmunte la formació amb un crit autoritari, però el crit no arriba i es mantindran impassibles amb una perfecció platònica.

El fum de les fogueres ens confon. No, no som a Londres!!!. Mirem el terra i els blavons encara conserven la posició, no semblen estranyar el fum. Estan acostumats. Porten molts anys rebolcant-se amb ell, l'esperen per abraçar-lo, esprémer-lo i gaudir plegats. Saben que no tornarà a passar fins al proper any i volen aprofitar el moment. És una unió que costa de desembolicar ja que el fragor és tan fort que sembla que una nit siga un instant. Aquell instant que arriba en forma d'olors de coca de tomaca, de sardines torrades i de la inconfusible dolçor del meló d'Alger.

Les onades després del clímax, comencen a desaparèixer, el fum comença a retirar-se a la seva guarida, engolit per un foc que espera a que torne eixa lluna, tan brillant i engalanada com la que s'acosta en la Nit de Sant Joan.

Relats curts II

Mentre ahir escoltava la ràdio em va vindre al pensament que l'estiu ja guaita per la nostra finestra i a les nits ens abraça per sobre dels llençols escalfant-nos amb una remor calent com si fos la llengua del drag que lluitava amb el cavaller.

Sent parlar a dos músics que em transporten a les nits de tertúlia al carrer o a la font de llavar i als concerts d'estiu de mitjans dels anys vuitanta. Ells són dos personatges d'aquella anomenada “Movida madrilenya”, la qual ens havia deixat tants records d'amor i de llibertat, però que al mateix temps va deixar tantes il·lusions desfetes quan aquell maleït cavall cavalcava desbocat per les venes dels que s´havien cregut invencibles.

Aquells que abraçaven un món nou, una llibertat tan i tan desitjada s'havien cregut que eren els reis del món igual que Di Caprio a bord del Titànic. Llavors no estaven damunt d'un vaixell, sinó a sobre d'un carrusel que no tenia fi...O si?

Les veus dels músics convertits en poetes, escriptors i alhora intel·lectuals comencen a apagar-se, mentre que les cortines es mouen al ritme d'una brisa convertida en música de la “movida”, com si fora una d'aquelles vesprades que passàvem a les terrasses d'estiu.

Mentre deixen de sonar les dolces veus i la brisa acarona les cortines, flueixen des del fons de l'altaveu les notes endolcint el meus oïts amb el “Close to you” dels “Carpenters”.

Relats curts I

Des de la finestra veig l'aigua. Cau neta, fina i dolça, la veig mentre done cops a un aparell anomenat teclat. Aquest aparell és al·lucinant. El meu cervell es posa en marxa, i aconsegueix que les meues mans piquen una sèrie d'andròmines, les quals fan que en un altre aparell molt més sofisticat que aquest, al que he fet referència, em mostre en una pantalla tot el que tenia en el cap.

Els meus pensaments han deixat de ser secrets i passen a ser de tothom, no hi ha confidencialitat, està tot abocat en una pantalla que m'ha fet víctima de la seua seducció i que m'ha robat els pensaments.

Encara que ha sigut així no vull considerar-ho com un robatori ja que ha sigut una sustracció de bon grat, intencionada. El meu cervell ha volgut despullar-se davant d'una màquina i aquesta ha fet que això es convertira en un striptease emocional.

Veig que encara plou, per la finestra comence a veure l'arc de Sant Martí, la qual cosa ve a constatar que en algun lloc la pluja ha marxat i ha deixat el seu rastre.

En estos moments puc sentir la flaire del terra mullat, que em recorda la Setmana Santa de quan érem menuts, aquell olor que desprenia el Camp de futbol de Les Basses Roges, quan de sobte un ruixat ens feia amagar-nos, i llavors bevíem un glop de "naranjada" per després tornar a jugar al futbol sota la porteria formada per l'immens Arc de Sant Martí, el qual ens anunciava una pròrroga i embrutar-nos les espardenyes que amb tanta il·lusió havíem estrenat per a la ocasió.

Mire per la finestra i comença a ploure de nou. És l'hora de la "naranjada"...