Relats curts XII

Era un diumenge principis d'hivern. L'estiu i les festes ja havien passat i semblava que tornàvem a la realitat. Els abrics i els pantalons de pana ja havien abandonat els armaris, llavors baixàvem a la parada de l'autobús, el qual ens portaria al poble del costat on gaudiríem d'una vesprada de cinema i de passió.

Aquell autobús vell i destartalat netejava totes les cunetes portant-nos de banda en els seients. Cada diumenge era el mateix, i mentre esperàvem que arribara, somiàvem que un diumenge apareixeria un de nou que ens traslladaria cap al setè art en un viatge celestial. Però no era així, i aquella andròmina continuava subsistint al pas del tems.

Com era diumenge anava mig buit i ens tocava aguantar la ràdio cridanera que tenia posada a tota hora el conductor on sonaven els gols del Sabadell o del Granada i la música de Machin, encara que el que més ens molestava era el fum del caliquenyo que assaboria com si fora pernil.

Ell conduïa l'autobús per guanyar-se el sou i nosaltres pujàvem en ell per que ens transportara a un diumenge de plaer i de sensacions agradables, doncs anàvem a buscar a la colla de xiques que havíem conegut en el poble veí.

Elles ens esperaven a l'arribada, on ens acomiadava el conductor sota el fum del seu cigar i amb aquelles ulleres de pasta amb les que ens mirava per damunt de la carcassa. Però només baixar d'aquella cafetera ja ens oblidàvem del trajecte i corríem al retrobament d'amors de joventut. Els recorregut cap a la sala de cinema es feia llarg i ens distrèiem olorant el perfum de les xiques i imaginant una sessió de cinema recaragolats amb el cos d'una d'aquelles belleses.

Quan ens varem seure el llum es va apagar i va ser llavors quan per la pantalla apareixien les primeres imatges del “Lago azul” i nosaltres començàvem a acariciar-nos en les velles butaques.

Relats curts XI

Al final del carrer hi havia una casa abandonada. Era una casa amb història on els avantpassats de l'última dona que l'havia habitada passaven les temporades de vacances d'estiu i les de Nadal. Feia més de deu anys que estava deshabitada i degut al seu nul manteniment començava a fer-se malbé.

Ens venien al pensament els dies que espiàvem pel pati posterior de l'edifici, en el que les netes de l'última propietària es banyaven en la piscina de rajoleta blava, a tots els nouvinguts. Al mateix temps sentíem els plaers juvenils en veure les noies remullades en l'interior de la piscina.

A mitja vesprada prenien el sol en la gespa i lluïen un color de pell moreno que brillava quan els raigs de sol relliscaven pels les seves pells tan fermes.

Com que no hi havia res millor que fer ens passàvem les hores mortes com si fórem agents de la KGB esbrinant tot els que es coïa en aquella vivenda. Però quan acabava l'estiu la casa quedava deserta i sense cap encant.

Sentíem un morbo especial i no deixaven d'escorcollar tot el que passava per allà, ja que si a l'estiu la casa tenia vida a l'hivern era una mansió impressionant i fosca. Quan passàvem per la porta sentíem l'olor del dolç perfum en que es retocaven les joves i sempre guaitàvem pel finestral o per algun clavill de la porta on quasi sempre veiem a la propietària que continuava durant tot l'any allí sola.

Aquella dona no parlava amb ningú del poble i feia una vida solitària sense cap tipus de relació. Tan sols se la veia en la tenda o en la font omplint una garrafa d'aigua. Fins que un dia va córrer el rumor de que la vella havia mort. Va ser llavors quan la casa va quedar abandonada i ningú va vindre mai més per allí.

Una vesprada varem saltar la tanca per escodrinyar per dintre i veure si quedava alguna cosa de profit per empotar-nos a casa. Llavors varem veure el rostre de l'àvia reflectit en un espill on ens mirava als ulls. Varem eixir corrent d'allí i ja no vam tornar. Aquella casa continua custodiada per aquell esperit que resta impassible en un vidre.

Relats curts X

Havien passat tota la nit junts en el mateix llit. S'estimaven. Llavors la nit havia acabat i donava pas a un dia trist on uns tímids raigs de sol començaven a entrar pels finestrals que donaven a la part est de l'edifici i es clavaven com punyals d'acer a sobre dels seus cossos despullats. No tenien ganes d'aixecar-se i es feien els dormits i donaven voltes per por a un despertar que era agredolç.

No havia sigut una nit de sexe. No, no havia sigut una nit com aquelles altres en que els cossos es fonien un amb l'altre i quedaven barrejats com un sol ésser. Havia sigut més aviat una nit de llargs silencis i de paraules breus. Tenien la ment en un altre lloc i no sabien com reaccionarien els amics quan conegueren la notícia del seu casament.

Ho havien rumiat durant tota la nit i no sabien com dir-ho, però ho tenien clar, ja havien esperat prou. Anirien al jutjat al matí, arreglarien els papers i una vegada posada la data ho dirien a tothom, aleshores si que no hi hauria volta enrere. La decisió no era fàcil però l'havien de prendre. Era el moment de pegar un pas endavant i de deixar d'amagar-se.

De la seva relació no en sabia ningú res, no ho sospitava ningú i a més ho portaven en secret per tal d'estalviar-se problemes. No sabien com podien reaccionar els seus pares i per això havien intentat allargar la decisió fins que aquella nit en el llit ho acabaren de decidir.

Amb la data posada ja no podien fugir, era precís fer-ho i no donar-li més voltes. Aquella nit de dissabte sota els llençols de raso relliscant sobre els seus cossos suats havien pres la decisió definitiva de la que no podien defugir.

Després de donada la noticia, la qual va caure com una bomba entre molts dels familiars per fi varen respirar, s'havien tret un pes de sobre. Va ser llavors quan varen passar pel jutjat i en aquell matí fred i plujós varen signar la seva aliança definitiva. Finalment Miquel i Andreu havien aconseguit el seu somni.

Relats curts IX

Una brisa espessa i refrescant remenava les cortines de fil que l'àvia havia fabricat amb tanta cura per als finestrals de la platja, on cada nit ens assèiem per prendre un cafè granissat i fer unes pipades a la cigarreta, eren moments en que no se sentia cap soroll pel veïnat i tot estava en una calma, cosa que res tenia a veure amb les hores principals del dia. Era un mena de terrassa unida al rebedor de la casa, on no quedava massa clar on començava una cosa i acabava l'altra. Estava feta de rajola roja amb dues tires de pedra als costats les quals s'utilitzaven per que els carros antics arrossegaren les seves pesades rodes cap a l'interior de la casa. Eren dues fileres desalineades amb un contrast de pedra que feia que el rebedor fora ampli i original.

Allà construíem tertúlies a base de paraules soltes que brollaven dels nostres llavis i flotaven en l'ambient. Les nits d'estiu convidaven a unes llargues converses que no podíem tenir en els mesos d'hivern en els que els dies estaven ocupats al cent per cent i el temps d'esbarjo brillava per la seva absència. Era una manera de posar el nostre comptador biològic a zero i deixar via lliure a la nostra imaginació.

Amb les paraules construíem temes que es succeïen uns rere d'altres i que ens portaven arreu del món en dècimes de segon. Semblava com si en les nits d'estiu el rellotge s'aturés i ens donés una treva vital, a més no era estrany sentir el campanar de l'ermita emetent els sons de les campanes recordant-nos que era la matinada.

La terrassa ens acollia i ens abraçava deixant que donarem vida pròpia a l'entorn, el qual es trobava abandonat gairebé tot l'hivern i feia l'impossible per tal de no desempallegar-se de nosaltres. Llavors ho agraíem cada nit amb les llargues sessions de tertúlia al seu bressol.

Havíem deixat enrere el ritme hivernal, les sessions d'oficina o les hores passades a la feina. Només per això havia valgut la pena esperar.