Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 21 de juny del 2013

2a Temporada. Relats curts 35

 En la llunyania ja veiem apropar-se eixa dama misteriosa, que ve preparada per l'ocasió. Ve decidida a donar-nos la seua llum incandescent que farà que les ones facen espurnes quan trenquen a la vora de la platja i que cap llum artificial siga necessària en una nit màgica que es repeteix any rere any i generació rere generació.
Aquesta dama, per si algú no se n'havia adonat de qui estic parlant, és la lluna. Ella ja ens va assenyalant durant els darrers dies que s'aproxima una data especial en la que brillarà com encara no ho ha fet, per a que cap fanal ni cap llanterna siguen necessàries la Nit de Sant Joan.
Sembla que va ser ahir, però ja ha passat un any, i dos, i tres... I molts que esperem que passen. Però per molts anys que passen la il·lusió de banyar-nos els peus i demanar un desig continuaran instal·lats en el nostre subconscient.
Així tots tornarem a baixar amb els nostres vehicles a sopar a la llum de la lluna esperant que sonen les dotze campanades al campanar de la plaça del poble i recordarem els nostres avantpassats que s'apropaven en busca de la nit màgica amb carros i cavalls. Aquests tots carregats amb la família i alguns afegits portaven per sopar el que tenien per casa, així era comú vore com des de dalt dels carros aterraven damunt dels blavons de la platja coques de verdura i de tomaca, els primers melons d'Alger de la temporada i algun braç de gitano fet de moniato. També descarregaven vi, aiguardent i una mena de líquid negre que anomenaven cafè, però que realment era un succedani preparat per les iaies anomenat malta.
Ara, encara que ha passat molt temps, tornarem a repetir els rituals dels nostres avantpassats, així menjarem i beurem sota la llum de la lluna, encara que els entrepans aniran farcits de carn, formatges i embotits, hi haurà vi amb una botella amb tap de suro i el cafè serà autèntic.

Una vegada acabat el sopar i amb les fogueres enceses amb cabirons de fusta i trastos vells serà el moment per contemplar la bella dama, la qual continuarà expectant mentre nosaltres ens apropem a la vora de la mar i esperem que les ones banyen els peus nus i calents del foc de les fogueres.

divendres, 14 de juny del 2013

2a Temporada. Relats curts 34

Feia temps que la cosa no anava bé entre ells i no sabien perquè. Segurament el no haver tingut fills, possiblement, era el que havia fet que a poc a poc s'anaren distanciant i que l'amor s'hagués anat exhaurint fins quedar reduït a no res. Feia molt temps que vivien junts i el problema de la descendència els havia anat desgastant la relació.
Però això no era tot, ja que en l'època en que els dos treballaven tenien coses de que parlar, així mentre sopaven, moment en que es retrobaven després d'una jornada maratoniana de treball, comentaven tal i com els havia anat el dia i com portaven el tema de la feina. Però la greu crisi econòmica havia acabat amb la feina i am l'amor. Era com si el govern de torn haguera fet retallades fins i tot en els sentiments.
La vida en parella s'havia convertit en una relació impossible i difícil. Estaven tot el dia junts, no trobaven feina, estaven de mal humor i sempre acabaven discutint per qualsevol cosa. Una vegada era pel sopar, l'altra per la neteja, després per la televisió i així a cada moment. Però el que més mal els feia i el que més ràbia els transmetia era la manca de futur, de feina i de diners.
Quan ja portaven un any de baralles, insults i males paraules, Maria va decidir retornar a casa dels seus pares. Ella era de Tenerife i havia vingut a la península on havia trobat feina, futur i parella, però semblava que això s'havia acabat.
Es va aixecar de bon matí per anar cap a l'aeroport i marxar amb un vol directe cap a l'illa Canària. Tomàs va decidir acompanyar-la fins la terminal per tal d'acomiadar-se.
Havien decidit separar-se de manera temporal, però tots dos sabien que podia ser definitiu i que, fins i tot, fóra la darrera vegada que estigueren junts.
Quan varen arribar a l'aeroport varen estar en silenci asseguts en un banc fins que per la megafonia varen avisar del vol a Tenerife, Maria es va aixecar i li va donar un bes fred, amb desgana a Tomàs i va marxar mentre ell l'observava en la distància. Que ens ha passat?, deia ell en veu baixa, però aquella pregunta flotava en l'aire sense resposta.
Va agafar el cotxe i va marxar cap a casa, llavors en engegar la ràdio va escoltar que l'avió que anava a Tenerife no havia pogut enlairar i s'havia estavellat contra l'asfalt envoltat de flames. El locutor va dir que no hi hauria cap supervivent.

Va girar i va tornar cap a l'aeroport on ja s'amuntegava un munt de gent que preguntava pels seus familiars. No podia ser, l'amor de la seua vida havia desaparegut per sempre. Però de sobte va vore que Maria eixia des d'una de les portes d'embarcament. Havia decidit no pujar a l'avió, es varen fondre en una abraçada i varen marxar cap a casa. A partir d'ara tenien una segona oportunitat. 

dijous, 6 de juny del 2013

2a Temporada. Relats curts 33


Després d'haver passat cinc anys en una clínica especialitzada en malalties mentals havia eixit curat. Allí li havien fet un tractament especial que constava en unes teràpies unides a uns medicaments que afectaven directament al cervell i la memòria. Aquesta teràpia era utilitzada en malalts que havien tingut problemes mentals i asseguraven els experts que l'individu que completava el tractament quedava totalment recuperat i ja no tornava a tenir desequilibris mentals com els que havia patit.
Michael havia afrontat aquest tractament i estava totalment curat, almenys així ho demostraven els fets. Havia eixit de la clínica, havia trobat feina i fins i tot s'havia casat i havia tingut dues filles que ja tenien cinc i quatre anys respectivament.
Després de viure uns anys en un pis molt xicotet es varen comprar una casa als afores de la ciutat que portava molts anys deshabitada. La varen arreglar i la varen deixar impecable. Però no acabava de ser tot perfecte ja que el veïnat que tenien es trobava molt rar amb ells.
No entenien que passava, però tampoc els preocupava massa, devia de ser que no estaven acostumats a que hi haguera veïns. Ja els passaria.
Un dia va arribar la filla major de l'escola i va dir als pares que les companyes deien que en la casa on vivien havien ocorregut uns assassinats feia uns deu anys. Les xiquetes li havien dit que allí vivia una família amb dues filles i que el pare havia assassinat la mare i les dues xiquetes. Els pares li varen dir que no fera cas del que deien ja que havia passat feia un munt d'anys i això no els havia de preocupar.
Al dia següent, després de desdejunar, Michael va engegar l'ordinador per consultar el correu electrònic i en acabar de fer-ho, just quan anava a tancar l'ordinador, va pensar en el que els havia dit la seua filla. Així que va decidir buscar informació sobre l'esmentat crim ocorregut a la casa on vivien.
Hi havia molta informació, sobretot als diaris de l'època, llavors va clicar en un d'ells per llegir la informació. Efectivament el succés havia ocorregut tal com havia comentat la seua filla, però a més de la informació hi havia una foto xicoteta on apareixia l'autor dels assassinats. Va capturar la imatge i la va ampliar i mentre es processava la imatge i els píxels tornaven a l'original va començar a tremolar-li la mà que tenia a sobre del ratolí i una suor freda li va recórrer el cos. Quan la imatge va aparèixer totalment nítida va veure que l'assassí havia sigut ell.