Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 24 de juliol del 2016

EL COR

EL COR
No se si 50 anys són mots o pocs. La sensació temporal és una cosa personal de cadascuna de les persones, però el que si és cert és que després de tants anys han passat moltes coses. Des de la llunyania, com si fóra ahir, encara recordem els jocs del carrer, aquell sabor de la llet acabada d'encetar a l'hora d'esmorzar, la flaire de fusta vella dels antics pupitres sense evolucionar amb el temps i les mirades furtives buscant les primeres carícies.
Si, són 50 anys. Temps suficient per celebrar una estupenda diada i també pel record de molts que han quedat en el camí. És llei de vida però, aquests, encara presents en els nostres records, escolten els sons, les paraules i el calor dels que encara els recordem (i els recordarem).
Aquests anys ens han fet madurar, el cor (moltes vegades més que el cervell) ens ha portat de la mà, perquè una altra cosa no, però en aquesta colla de gent el cor és molt gran i si les coses es fan amb il·lusió, de vegades, tampoc cal el cervell.
Ahir ens varem deixar portar pels carrers de la nostra infantesa, per tots els cantons on la nostra joventut gaudia d'un temps, d'uns espais i d'un poble fet a la nostra mesura (semblava que aquest temps no passaria mai...). I ens varem deixar anar des dels primers acords que sorgien de les veus serioses barrejades amb els sons d'una guitarra i una harmònica marcades pel sentiment, per la companyia, la conversa i el plaer de compartir taula i paraula i per un tren que ens portava cap a un infinit ple de projectes, de somnis de joventut i de records.
Ja a trenc d'alba, els balls, uns arcs que molts de nosaltres teníem oblidats. els micròfons agafats amb força i passió, les cançons cantades amb sentiment i eixos records de joventut s'aferraven a un dia inoblidable que ningú volia que tinguera fi. Però el temps passa i en el record sempre quedaran dies com aquest (i com els anteriors) on en aquesta paret de pedra desigual anomenada «La Cantera», que ens ha vigilat de manera silenciosa durant tants anys, encara ressonen les darreres notes musicals del dia, les veus atrevides de cançons que ens han acompanyat al llarg de les nostres vides i on, de ben segur, alguns dels absents, observaven i cantaven allò que de les nostres goles eixia.

 Els records sempre queden, però queda alguna cosa millor que neix dels nostres cors,i no és altra que «L'amistat».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada