2a Temporada. Relats curts 20

La vida els havia maltractat. Així que, després de passar una època de bonança econòmica en que varen poder comprar-se un pis als afores de la ciutat, el sistema començava a ofegar-los.

No havien viscut per damunt de les seues possibilitats, paraula tan escoltada als mitjans de comunicació als darrers temps, ni havien fet castells en l'aire. Havien racionalitzat les despeses i havien treballat i gastat amb seny. No s'havien permès creuers, ni robes de marca, ni cotxes de luxe. Tal com deien els seues avantpassats “fregien i menjaven”. L'únic luxe que sí que s'havien permès (si això podia considerar-se un luxe) havia sigut la compra d'un pis, el qual podien pagar perfectament, i tindre una bessonada que els havia pillat per sorpresa.

Malauradament aquesta crisi, que com si fóra un drac de foc havia anat arrossegant tots els llocs per on passava, també havia arribat a la porta de sa casa. Llavors havien vist com les dues feines de les que disposaven s'havien acabat i es trobaven abocats a una interminable cua de l'atur que semblava una serp multicolor on passejaven sense rumb persones de tota mena (però persones humanes al cap i a la fi).

Mentre es lamentaven de la seua mala sort, veien com les factures del pis, de l'escola, de les medecines dels fills, el rebut de l'electricitat o de l'aigua, s'amuntegaven damunt de la taula del saló, la qual abans sols utilitzaven per sopar o dinar.

Enric ja no sabia que fer, estava desesperat ja que no podien fer front a tots els pagaments i el banc ja els amenaçava amb tirar-los de casa. Una casa que els havia costat tan d'aconseguir. La varen comprar quan varen poder, però això al banc no li valia. Aquells passaven el “rodillo” i deixaven tothom al carrer.

Mentre pensaven en què podien fer, va arribar l'avís del jutjat avisant-los que en 24 hores havien d'abandonar la casa. Però per sort no estava tot perdut, ja que per la finestra varen observar com un munt de gent s'amuntegava a la porta per tal d'impedir que el banc executara l'amenaça. Realment encara quedava gent amb sensibilitat i força per fer front a aquests lladres d'Armani i corbata.

2a Temporada. Relats curts 19

Darrerament l'aparell de raigs catòdics que presideix el saló de les nostres cases s'ha tornat insuportable. No és que ell siga el culpable de tot el que passa, però a través d'ell observem cada dia ( i més durant la darrera setmana ) com alguns polítics s'enriqueixen a costa de nosaltres mentre que alguns companys els tapen, empresaris que enganyen als treballadors o alguns aristòcrates vinguts a menys feien negocis bruts aprofitant-se del seu estatus social.

Quan a finals dels anys cinquanta el televisor de raigs catòdics va aparèixer pel nostre territori, havia vingut per distreure'ns i per fer-nos més feliços. En ell veiem desfilar els nostres equips de futbol preferits, escoltàvem els cantants de moda i contemplàvem als actors i actrius de Hollywood, els quals sentíem més propers. A més als aparadors de les grans ciutats s'aturaven els que eixien a passejar a contemplar-lo.

Malauradament, ara tot això s'ha convertit en un insuportable carrusel de gent indigna i impresentable que ve a molestar-nos mentre ens mengem un plat de bullit o un entrepà de truita a la francesa.

El pobre aparell, el qual ja no és de raigs catòdics i que s'ha convertit en plasma, LCD o altres andròmines que ningú sap que són, no mereix que tots aquests personatges taquen un prestigi del que gaudia en temps anteriors, quan va arribar a ser desitjat per qualsevol dels ciutadans d'aquest país.

Nosaltres mentrestant encara tenim la possibilitat de apagar-lo cada vegada que apareix un d'aquests indesitjables. Almenys fins ara...

2a Temporada. Relats curts 18 (En memòria de Manuel Borràs)

Regirant pel subconscient (Què és això?) he trobat un calaix amb una etiqueta que posa memòria. L'he oberta esperant trobar en el seu munt d'anecdotes i de records alguns relacionats en l'etapa en que Manolo (Don Borràs) intentava ensenyar-nos a desxifrar una sèrie de números, de parentesis i de símbols als quals molts de nosaltres miràvem amb desgana.

Recorde la cigarreta de tabac negre de la marca Ducados sempre encesa als seus llavis, i com el fum que deixava eixir dels seus pulmons anava entre bambalines en l'ambient d'aquella humida i envellida classe.

Fumava de manera compulsiva, era una mena de Humphrey Bogart, i tan prompte fotia un crit que despertava a alguns companys que dormien amb els ulls oberts, com feia volar un esborrador que impactava en el rostre d'algú que sí que dormia amb els ulls tancats. Tot això sense que la cigarreta es moguera el més mínim dels seus llavis.

Omplia la pissara amb una facilitat inimaginable. Aquesta, de color ver i de material de fusta conglomerada, suportava estòicament les sàvies lliçons del mestre, i les operacions tan inconnexes que els alumnes feiem sobre ella.

Tots sabiem quan arribava a l'escola ja que durant molts anys va circular amb un cotxe tan lleig com peculiar, el qual s'assemblava a ell com si fora el seu germà. Un Crysler antic de color blau d'estil americà creuava el poble fins detindre's a la porta de l'escola. Llavors baixava d'ell Manolo, com no, amb la cigarreta fumejant entre els seus llavis.

Aquest fum tan enlluernador per nosaltres va anar minvant a Manolo i a poc a poc va anar passant-li factura. Però ell no va renunciar mai a aquell plaer, el qual darrerament s'havia convertit amb una fruita prohibida que anhelava i que gaudia amb molta passió de manera fugissera.

Així ens ho va demostrar la darrera vegada que va estar entre nosaltres, on la seva simpatia i la seva amabilitat va quedar manifesta durant tota la nit. Va ser una mena de comiat, el qual varem agraïr tots els presents i del qual no ens oblidarem.

Al calaix dels records de molts dels nostres cervells quedarà per sempre la seua figura unida a la pissarra plena d'eqüacions, envoltades del gris fum que lliscava per la classe.

Gràcies Manolo!!!!

2a Temporada. Relats curts 17

Varen arribar a l'habitació de l'hotel. Aquella era la darrera parada que farien abans de tornar a casa de les vacances. Era una habitació que donava a l'exterior, des d'on podien observar la piscina i els nombrosos banyistes que es refrescaven en aquella vesprada assolellada d'agost.

Era preciosa, amb uns decorats moderns i uns mobles a joc amb la pintura. Un llit immens i una vista nocturna que arribava fins a les muntanyes que abraçaven el poble des de les seves escarpades serralades.

No va ser fins quan varen baixar a sopar al bufet de l'hotel, quan es varen assabentar que uns mesos abans una parella de recent cassat havia estat allotjada a la mateixa habitació.

El cambrer els ho va comentar de manera molt misteriosa, cosa que els va deixar una mica mosquejats. Llavors el varen tornar a cridar per a que els explicara el que passava amb l'habitació que ells ocupaven.

Els va contar que uns recent cassats s'havien allotjat en aquella habitació i que passats uns dies la xica havia desaparegut. El nuvi ho havia denunciat a la policia però no es va trobar cap indici sobre ella. Finalment es va concloure que la xica havia fugit i havia deixat al nuvi plantat. La policia tampoc podia fer massa ja que es tractava d'una persona major de anys, la qual havia pogut marxar pel seu compte.

Varen tornar a l'habitació una mica neguitosos pel que els havia comptat el cambrer, però finalment varen optar per deixar-ho córrer i anar-se'n a dormir. Però a mitja nit es va escoltar un soroll com si s'haguera trencat un tros de fusta. Es varen despertar i varen començar a regirar l'habitació per veure d'on venia el soroll. Quan de sobte un tros de talla del sostre de l'habitació va caure al terra. Allí dalt es trobava el cos de la núvia assassinada.

2a Temporada. Relats curts 16

Diuen que els diners no ho són tot i que tampoc ens fan feliços. La felicitat és una fada amagada que es pot trobar en qualsevol moment de la vida.

De vegades arriba sense buscar-la i altres es resisteix a tocar-nos amb la seua vareta màgica. Se la reconeix molt prompte. Tan sols veure les cares enlluernades de qualsevol persona per comprovar que aquesta li ha fet una visita.

Per sort aquesta dama vestida de colors trasparents i de cabells llargs i rossos va decidir passar-se per un saló d'actes, on uns quants personatges capbuçats en la literatura, la poesia i la música intentaven entretindre i comptar les bondats de les seues arts a uns magnífics acompanyants, els quals, tal com passava el temps, acabaven convertint-se en complices de l'esdeveniment.

Els rostres estaven enllumenats i les cares relaxades. Els llavis pintats de carmí s'obrien com si fores els finestrals d'una immensa balconada i ens mostraven les blanques dents i els somriures. La gent estava emocionada.

Des d'alguns ulls començaven a regalimar algunes llàgrimes, al mateix temps que les paraules de la literatura flotaven en l'aire. Aquestes es barrejaven amb grans somriures de complicitat.

L'espectacle de rialles, llàgrimes i literatura es va fondre amb una simbiosi que va alcançar cotes inimaginades.

Però encara faltava la música. I el so de les primeres notes d'una Muixeranga desitjada des de feia massa temps, va fer que aquest còctel acabara per emocionar-nos i posar-nos a flor de pell.

2a Temporada. Relats curts 15

Una vegada que han passat les celebracions de Nadal i Cap d'Any i que els Reis Mags amb la seua llarga capa han desaparegut fins l'any que ve, sols queden a les cases trossos de paper de color que s'havien utilitzat per a embolicar regals de reis, ampolles de cava que encara volten mig plenes per les neveres i restes de collars, barrets i mata-sogres que anaven dins de les bosses de cotilló.

El pas de les festes de Nadal ens retornen a la normalitat tan desitjada per als més majors i que tan poc agrada als menuts. Tornem a la vida rutinària on les dies passen més ràpid en el cervell que en el calendari i on tothom torna a la crua realitat. Les notícies als mitjans de comunicació han deixat de banda les celebracions a les diferents places dels pobles, i les botelles de cava i els dècims de loteria premiats han deixat pas als gràfics de la Borsa, a aspectes tan asèptics com la prima de risc o l'IPC i a les imatges cruels de la barbàrie dels països pobres i de la fam en el món.

Però a la nostra societat i al nostre país les celebracions i les festes són quasi més normals que els dies de feina. Així és molt fàcil mirar al calendari i vore com hi ha festes a gairebé tots els mesos de l'any. Quan no és festa en un lloc, ho és en un altre. I així va passant tot l'any fins que ja tornem a vore pels carrers els dècims d'una nova loteria i les pastilles de torrons i massapans als aparadors de les tendes.

Ara que fa tan poc que han acabat les festes de Nadal ja en tenim a la vista unes altres. Així que acabem de vore com els animals ixien al carrer a retre homenatge al seu patró i com els xiquets treien a les seues mascotes pels carrers del poble. Però a La Vilavella encara queda una de les festes més grans. La festa patronal.

Llavors és el moment en que comencen a aparéixer, com si foren aparicions marianes, un munt de camions carregats amb aparells metàl·lics sense forma, els quals acaben convertint-se en atraccions de fira que fan les delícies de tots els veïns de la comarca que s'arrimen a gaudir d'elles.

Eixe cap de setmana les males notícies i la crisi també faran un parèntesi i seran substituïdes per l'olor a la pólvora, dels xurros i de les pizzes, del cotó-amb-pel i del coco i dels sorolls de les atraccions, les quals es barrejaran amb els crits i les rialles dels més joves i amb les cares de satisfacció dels més majors.

2a Temporada. Relats curts 14

Després de sopar s'havia assegut a veure la televisió mentre corregia els exàmens que havia fet amb seus alumnes de ciències econòmiques. Llavors era el moment del dia en que es relaxava i entre examen i examen li feia un colp d'ull a la televisió.

Durant el dia no tenia temps per veure l'aparell catòdic, i era en aquell moment quan s'assabentava de tot el que passava pel món. Encara que aquelles notícies ja estigueren caducades.

Passada una estona, mentre a la televisió actuava una suposada vident que esbrinava el futur, es va adonar que s'havia adormit.

Tenia una sensació estranya. Havia tingut un despertar com mai havia tingut. Es notava com un sonàmbul, com si flotara en l'aire. Llavors va abandonar el sofà i els exàmens i va marxar cap al llit.

No podia dormir. Segurament s'havia desvetllat, però el que no l'havia abandonat era la sensació de flotar. Mentrestant, al seu costat, la seua dona continuava dormint sense haver fet cap mena de moviment quan ell s'havia gitat.

Després de tota la nit amb la mateixa sensació va vore que la seua dona s'alçava i se n'anava. De sobte la casa es va omplir de gent, va escoltar plors i laments dels de familiars. Alguna cosa devia d'estar passant. Va escoltar que deien que algú havia mort, però no sabia de qui es tractava. Quan va voler alçar-se del llit es va adonar que no hi havia ningú al llit i que el seu cos continuava al sofà amb la televisió en marxa. Llavors va comprendre que el mort era ell.